▸ 2. Geologia

INTRODUCCIÓ A LA GEOLOGIA DE MENORCA

PARLANT AMB LES ROQUES

Des dels seus orígens en les profunditats del mar fins avui, Menorca ha formal part d’un anar i venir constant de continents i oceans, ha vist créixer i morir serralades i ha estat la llar de milions d’animals i plantes.

Menorca ens ho canta a través de les seves roques, que es mostren com un llibre obert a tot aquell qui s’hi apropi. Ens parlen de la seva continua metamorfosi, de les diferents «Menorques» que han existit (i d’aquells qui les han habitat), tot mostrant-nos flaixos d’un passat que ha quedat immortalitzat en els seus paisatges. Les seves roques ens el desvetllen.

VISIÓ GENERAL

La immensa majoria de les roques de Menorca s’han format a partir de sediments que en apilar-se gradualment els uns damunt els altres es van anar consolidant. Les diferents situacions en què s’han format han anat configurant l’edific geològic menorquí.

Menorca Grisa
(415 – 320 m.a.)

Comprèn els períodes de temps de l’Era Paleozoica coneguts com a Silurié, Devonié i Carbonifer. Els materials d’aquesta època corresponen a medis sedimentaris turbidítics (sedimentació marina profunda causada per corrents de terbolesa generades per la destrucció i resedimentació d’una plataforma continental).

En el Carbonífer inferior es va produir un dels principals esdeveniments orogènics (formadors de muntanyes) de la història del planeta: l’orogènia Herciniana o Varisca. Aquest moment queda reflectit perla presència de l’anomenat nivell olistostròmic, que es troba inclòs entre les turbidites. Consisteix en una mescla de megablocs (olistòlits) de sèries sedimentàries distintes causades per l’emplaçament del Devonià sobre el Carbonífer (més modern) com a conseqüència del xoc de continents.

Menorca Vermella

(258 – 205 m.a.)

Comença a finals del Paleozoic, en el Permià. La sedimentació és principalment causada per rius i torrents, que baixaven de las poderoses serralades acabades de formar. Fa 235 m.a., ja en el Mesozoic, el nivell del mar va pujar tot inundant la zona i generant-se una sedimentació marina de plataforma somera carbonatada. A poc a poc el nivell del mar va tomar a baixar, configurant un paisatge de maresmes on abunden llacs salins que van afavorir una sedimentació argilosa. Aquests materials posen fi al Triàsic.

Menorca Blanca

(200 –100 m.a.)

Correspon a massissos carbonatats d’edat Juràssica i Cretàcica, que reflecteixen condicions de sedimentació de plataforma continental. Els primers es van formar en el període 200-170 m.a., i es compassen principalment de dolomies (carbonat càlcic i magnèsic). Més endavant, després d’una etapa sense registre d’uns 30 m.a., es van dipositar les calcàries (carbonat càlcic) del Cretàcic Inferior.

A finals del Cretàcic començaa l’orogènia Alpina, que encara continua, en la qual es formen els cinturons de muntanyes actuals. En el moment de la seva màxima activitat, fa uns 40 m.a., els materials existents a l‘illa es fracturen o es pleguen, apilant-se els uns sobre els altres com naips.

Menorca Groga

(12 – 5 m.a.) Formació del mares

Durant el Miocè (Neògen), fa uns 15 m.a. la distensió alpina compartimenta l’illa en blocs rígids esglaonats, individualitzats per falles. La més important d‘aquestes falles va des de Maó fins a les rodalies de Ciutadella, i és la responsable de l’actual divisió de l‘illa en sectors: Migjorn (al Sud) i Tramuntana (al Nord). El sud es va enfonsar, va quedar cobert pel mar i va donar lloc durant el Miocè superior als sistemes d’esculls que configuren la Menorca Groga. Aquesta és l’època de formació del marès, calcarenites, en denominació geològica.

En una primera etapa els torrents que baixaven par la zona emergida van formar grans acumulacions de còdols i blocs de composició variada, que es van retreballar en arribar a la costa, arrodonint-se. Aquest període va començar fa 12 m.a. i va tenir una durada d’un milió d’anys.

A continuació, es va desenvolupar un sistema d’esculls de tipus barrera. Consta de tres zones. La primera és la de llacuna, que és una zona tranquil·la protegida de l’acció del mar per l‘escull. En ella s’acumulen les arenes calcàries, desestructurades por l’acció biològica, i que inclouen pegats d’escull dispersos. Seguint cap al mar, apareix el nucli d‘escull, que en aquest cas es compost principalment de restes d’algues vermelles coral·lines (rodòfits). Traspassat l’escull apareix un abrupta desnivell que és el talús d‘escull, el qual dóna pas a la plataforma continental. En aquest talús també es generen dipòsits calcarenítics, formats a partir de restes de rodofites, coralls, bivalves (com les cloïsses), i equinids (bogamarins).

Fa 7 m.a la sedimentació es va detenir per la baixada del mar. Quan es va recuperar, es van formar esculls de tipus costar, adossats a la costa (sense llacuna).

Menorca Humana
(1,8 m.a – Actualitat)

Durant aquest darrer període de la formació de Menorca, es van formar els barrancs en el sud de l’illa, així com la ria que configura et port de Maó. Els principals dipòsits d’aquesta època corresponen a sistemes de cordons dunars, platges, maresmes i dipòsits de llera.

Il·lustradora: Josefina Cózar Vico

Texts: Gustavo Madirolas

EL MARÈS DE S’HOSTAL

ORIGEN

Està constituït per calcarenites, roca formada a partir de fragments d’algues vermelles rodofícies, bivalves, equinoderms i foraminífers, entre d’altres.

Es va formar a la zona de llacuna de l’escull de tipus barrera que es va desenvolupar a la zona sud de Menorca durant el Miocè.

Aquesta zona es troba entre la costa i el cos bioconstruït principal (escull s.s.), que la protegeix de l’acció del mar. Per tant, es tracta d’un ambient sedimentari de baixa energia (tranquil), on es dipositen arenes calcarenítiques i fangs calcaris, desestructurats (biotorbats) a causa de la intensa activitat biològica. Dins de la llacuna es poden desenvolupar pegats d’escull independents de l’escull s.s., sobretot en la zona de transició amb aquest (llacuna externa). Presenten una forma i dimensió variable, encara que en general són circulars, amb un diàmetre d’entre 5 i 30 m. Més cap a la costa (llacuna interna) predominen les arenes, malgrat que es poden trobar algunes colònies aïllades de coralls.

Es troben a s´Hostal abundants fòssils d’equinoderms, pectínids, petites acumulacions de rodòlits massius, etc. Hi abunden els icnofòssils, que són motlles de buits o cavitats produïts per l’activitat de bivalves, crustacis, cucs, etc, amb morfologia predominantment vertical.

ALGUNES PROPIETATS FÍSICOQUÍMIQUES

Per la seva facilitat per ser tallat i per les seves propietats resistives, que el fan ideal per a la construcció, el marès és una roca molt apreciada a les Balears. A cada pedrera presenta unes característiques una mica diferents, que el fan únic.

La seva densitat varia entre 1,45 i 1,65 T/m3, amb resistències a la compressió simple de l’ordre dels 30-50 Kg/cm2 i resistència de flexió d’entre 15 i 25 Kg/cm2 (aquest valors corresponen al marès s.s.).

La composició química és majorment carbonat càlcic (Ca CO3), encara que també hi apareixen grans de quars (SiO2), argiles i sals.

Està format per arena calcària cohesionada per ciment esparític (calcític). La diferent proporció de ciment, arena i altres components, com argila o conquilles, defineixen la qualitat i ús dels diferents tipus de marès.

Amb una proporció típica d’esparita el marès és molt porós, per la qual cosa pot absorbir i eliminar aigua fàcilment. Es produeixen processos de capil·laritat que permeten, per exemple, que a l’estiu es mantingui l’interior de les cases a menor temperatura (efecte càntir). Amb baixa proporció de ciment esparític la pedra es disgrega i no serveix per a la construcció. Finalment, quan la majoria dels porus estan ocupats per calcita, la roca és densa i compacta, i forma una vertadera calcària que es coneix com a pedra viva.

PROPIETATS HIDROGEOLÒGIQUES

Les roques i els sòls acumulen aigua en el seu interior depenent de la seva porositat i permeabilitat, tot adquirint propietats hidrogeològiques que defineixen la capacitat per formar aqüífers aprofitables.

En aquest sentit, els materials miocènics formen un únic aqüífer que, amb una superfície permeable d’uns 365 km2, constitueix la principal reserva d’aigua dolça de l’illa.

Els nivells d’aigua a cada pou (nivells piezomètrics) es troben freqüentment entre 15 i 50 m de profunditat, mentre que el nivell freàtic principal se situa pròxim al del mar, amb el qual es comunica. Per això, quan se sobreexploten els aqüífers es donen processos d’intrusisme que degraden la qualitat de l’aigua.

La recàrrega de l’aqüífer es realitza exclusivament a través de la infiltració d’aigües pluvials, de les quals només un percentatge del 12% s’emmagatzema.

Les propietats hidrogeològiques estan molt influenciades pel grau de cimentació del marès, així com pel seu contingut en argiles, tot definint un aqüífer lliure lleugerament heterogeni. Així, la permeabilitat i el coeficient d’emmagatzematge d’aquests materials són molt variables, amb valors de transmissivitat d’entre 100 i 9.000 m2/dia, i un coeficient d’emmagatzematge de 0,3 a 0,01, encara que localment pot ser de 2. Per aquest motiu, els cabals d’explotació varien entre 18 i 110 m3/h.

Actualment les pedreres de marès s’abandonen en arribar al nivell freàtic, ja que l’extracció mecànica deixa de ser rendible en aquest nivell.

PRESÈNCIA

Des d’un punt de vista geològic, el marès apareix a la pedrera pràcticament com un cos massiu pel seu tall en plans. No obstant això, en aflorament es poden observar les seves estructures internes (estratificació, seqüències de deposició, fòssils, etc.), ja que davant els agents dinàmics externs (pluja, vent, etc.) es degraden diferencialment en funció de la seva distinta duresa, tot mostrant més fàcilment els seus contorns.

El seu color original és groguenc, però es modifica per diferents raons. Pot aparèixer carabassat si es contamina amb argiles d’un sòl proper, verdós en presència d’algues verdes, líquens i fongs, amb pàtines negroses d’oxidació, etc. El carbonat càlcic tendeix a dissoldre’s en presència de d’aigua rica en CO2, motiu pel qual els edificis construïts amb marès situats en zones contaminades tendeixen a perdre el ciment esparític ràpidament, tot disgregant-se. Si aquest procés de dissolució continua, el resultat és un llim groguenc.

En el medi natural aquest procés dóna lloc a buits càrstics que poden generar coves i avencs, i constituir cursos preferencials d’aigües subterrànies. En la seva superfície apareixen també eflorescències, que són taques blanques produïdes per la precipitació de sals solubles en migrar per evaporació d’aigua saturada en sals de l’interior dels massís rocós a la superfície.

Com que és un material granular, l’acció dels agents erosius (vent, pluja, etc.) es manifesta a través de la producció de descamacions i llenques superficials causats per canvis bruscos de temperatura i humitat, sobretot a l’estiu. Una forma característica de disgregació dóna un resultat similar a l’estructura d’una bresca d’abelles. Es produeix per l’acció del vent en un procés denominat alveolització: en xocar el vent amb partícules en suspensió contra la roca, apareixen una sèrie de cavitats alveolars que donen lloc a una xarxa intricada de buits centimètrics relativament homogenis.

Texts i fotografia: Gustavo Madirolas

Col·labora en el Circuit Divulgatiu Digital: