▸ 14 L’hepterofauna de les pedreres

CALÀPET

BUFO VIRIDIS

 

Subespècie endèmica a les Balears, compartida només amb les illes tiràniques. Va ser introduïda a les Balears en època remota i és l’única població de Bufo viridis a Espanya.

Se la troba propera a l’aigua, habitatges, camps de cultiu i, en general, en llocs amb presencia d’humitat. Especie en declivi per causa principalment de la desaparició de les basses d’aigua temporals que empra pera la seva reproducció, i que ve causada per l’abandó d’explotacions agràries, la presencia d’urbanitzacions i la sobreexplotació de recursos hídrics.

A través d’un projecte conjunt entre Líthica i el G.O.B. (Grup Ornitològic Balear), financiat per Menorca Reserva de la Biosfera, s’han construït tres basses per facilitar la reproducció d’aquesta especie.

Està classificada com o VU (vulnerable) en el Llibre vermell dels vertebrats de Balears.

TORTUGA D’AIGUA

EMYS ORBICULARIS

 

Queloni de closca lleugerament convexa. Té la closca fosca, amb línies o punts grocs. La regió ventral de la closca, el plastró, varia des de color completament clar fins a completament fosc, tot passant per tots els tons intermedis. El cap és fosc amb punts grocs.
Els adults tenen una mida d’aproximadament 150mm. Les femelles tenen major mida i pes.
Igual que la tortuga de terra (T. hermanni) es pot distingir el mascle pel plastró còncau per facilitar l’acoblament. Present al nord d’Àfrica, península ibèrica, Europa central i de l’est i Àsia, la població menorquina va ser introduïda en època remota.
Ocupa medis aquàtics naturals o artificials, incloses les basses temporals, preferiblement amb gran cobertura vegetal. S’alimenta d’invertebrats, amfibis o vegetals segons la disponibilitat.
El major problema per a la seva conservació és l’alteració i pèrdua del seu habitat, la contaminació, a la qual aquesta especie és sensible, i la competència de la tortuga de Florida, molt agressiva ecològicament.
Aquesta especie, protegida, està classificada com a vu (vulnerable) per causa del deteriorament deis aqüífers.

REINETA MERIDIONAL

HYLA MERIDIONALIS

 

La reineta meridional es distribueix entre diversos grups dispersos pel nord-oest d’Àfrica, llles Canàries i Madeira, quadrant sud-occidental de la península lbèrica, Catalunya (Barcelona i Girona), Guipúscoa, Menorca, sud de Franc:;a i nord-oest d’ltàlia.

La població d’H. meridionatis de Menorca va ser introduïda en època remota, i es troba en molt bon estat de conservació. Habita en zones humides amb bona vegetació, prop de basses, dipòsits d’aigua, rierols amb poc corrent i barrancs. A Balears està classificada com a LC (preocupació menor) i nivell d’Espanya, com a VU (vulnerable).

Com en el cas de la resta d’amfibis, la seva major amenaça és la destrucció del seu hàbitat per l’expansió de les urbanitzacions, l’ús de pesticides i altres formes de contaminació de les aigües.

TORTUGA MEDITERRÀNIA

TESTUDO HERMANNI 

 

És l’única tortuga terrestre present a Menorca. La closca és de color grov oliva amb taques simètriques de color negre. Viu en zones amb vegetació relativament abundant, bosc, zones de matolls, antics cultius i barrancs.

Les femelles són de mida major que els mascles, els quals tenen la cua més llarga i eixamplada en la base, i el plastró o part ventral de la closca còncau per afavorir l’acoblament en el moment de la copula.

Són animals molt longeus. Arriben a la maduresa sexual als deu-catorze anys d’edat. Són bàsicament vegetarians, encara que de vegades consumeixen caragols i fins i tot carronya.

És una especie estrictament protegida catalogada com a NT a Balears (gairebé amenaçada). Entre les seves amenaces s’hi troben la recol·lecció furtiva i la pèrdua d’habitats favorables.

La fauna de rèptils i amfibis de les pedreres de s’Hostal és molt rica i és possible observar-hi 10 de les 12 especies d’amfibis i rèptils que existeixen a Menorca.

DRAGÓ COMÚ

TARENTOLA MAURITANICA

 

Els dragons són especies principalment nocturnes, amb el cos aplanat, potes curtes i amb unes adaptacions especials en els extrems deis dits de les potes (laminetes subdigitales) pera desplaçar-se per parets i altres substrats verticals. A Menorca hi ha dues especies i tates dues viuen a les pedreres. El dragó comú és molt abundant a Menorca. És una especie que pot arribar a tenir una llargària de 9 cm. sense comptar la cua. És de color marró, gris o blanquinós amb algunes taques transversals més tasques. Aquesta tonalitat pot variar segons el substrat, l’activitat i l’hora del dia. En general són més foscos quan estan a ple sol i més clars a la nit o en !’interior deis habitatges on és fàcil veure’ls capturar insectes prop de punts de llum. El ventre és de color clar. Les potes són curtes. Les laminetes subdigitals són senceres i només tenen ungles visibles en els dits tercer i quart. Aquests dos caràcters permeten distingir-lo de l’altra especie de dragó existent a Menorca. Gairebé no hi ha diferencies entre sexes, encara que els mascles són un poc més robusts que les femelles i tenen unes petites ungles retractiles en els dits primer, segon i cinquè.

Es crepuscular i nocturn, encara que pot assolellar-se durant el dia. S’alimenta d’insectes.

El dragó comú és una especie protegida. A Menorca és abundant i està distribuïda àmpliament per la qual cosa no es considera amenaçada.

DRAGÓ ROSA

HEMIDACTYLUS TURCICUS

 

És una especie més petita i esvelta que el dragó comú. Té una llargària de 5 cm. sense comptar la cua. El seu aspecte és delicat, translúcid, de coloració rosada o ocre. Presenta petits tubercles de color clar en el cos. La cua té un disseny anellat format per franges clares i fosques.

És un dragó d’hàbits més discrets que el dragó comú. A Menorca és molt menys abundant que aquest i sol estar associat a construccions humanes i zones costaneres amb roques abundants. Es nocturn i crepuscular i  s’alimenta d’insectes i altres petits artròpodes.

Entre els seus depredadors es troben la serp de garriga, l’òliba i els gats. És una especie protegida catalogada com a “LC” (preocupació menor). Per causa de l’habitat que ocupen, la construcció d’urbanitzacions costaneres, és una de les principals amenaces per a la seva conservació.

SERP BLANCA

RHINECHIS SCALARIS

 

Serp grossa i d’aspecte robust, que pot arribar als 160 cm. de longitud. És de color marró o groguenc, amb dues línies fosques paral·leles que recorren el cos des del cap fins a la cua. Normalment presenta una franja fosca des de l’ull fins a la comissura de la boca. El ventre és de color clar, de vegades amb taques fosques.

Hi ha poques diferencies entre sexes, però els mascles tenen el cap més ample i la cua més llarga i gruixuda. Els juvenils presenten dues línies fosques longitudinals unides per unes altres que recorden els esglaons d’una escala. Alguns exemplars arriben a viure 19 anys.

La serp blanca està activa durant les hores centrals del dia, encara que pot passar la major part del temps en repòs. A l’estiu pot estar també activa durant el crepuscle.

S’alimenta principalment de petits mamífers i aus i, rarament, de sargantanes. Es una especie agressiva quan és molestada. En ser assetjada intenta mossegar l’atacant mentre emet un xiulet sonar i segrega un líquid pudentper la cloaca. No obstant, és totalment inofensiva.

SERP DE GARRIGA

MACROPROTODON MAURITANICUS

 

Es una serp petita, de fins a 60 cm. de longitud. Té la pupil·la arrodonida o lleugerament ovalada. Una línia negra va des de l’ull fins a la comissura bucal.

En les poblacions menorquines, a la zona del coll es dibuixa una banda molt fosca dividida en tres parts, una de dorsal i dues de laterals, anomenada caputxa / caputxó / capulla. El cos és de color marró clar o grisenc, amb taques negroses alineades longitudinalment. El ventre és de color clar amb taques fosques en la zona central.

La serp de garriga és inofensiva per a l’home. És molt difícil que amb la picada pugui inocular el seu verí perquè té una boca molt petita i seves dents estan situades en una posició molt interior. El verí és, a més, molt poc tòxic per a l’home.

Es una especie bastant abundant que s’alimenta principalment de petits rèptils  (sargantanes  i  dragons), petits mamífers  i insectes. La seva activitat és crepuscular i nocturna, però pot estar activa també durant el dia.

SARGANTANA ITALIANA

PODARCISSICULA

 

És la sargantana més abundant a l’illa principal de Menorca. Va ser introduïda per l’home. Va arribar, probablement, a través del transit marítim amb Cerdanya durant els segles XI a XIII.

És una especie de mida mitjana i molt robusta, que viu en una gran quantitat d’habitats. Per aquests motius és una excel·lent colonitzadora. Els adults  tenen una llargada d’uns 7 cm. sense comptar la cua.

Es de color verd intens amb taques negres irregulars. Els costats poden ser verds reticulats de negre o de color marró. De vegades presenten uns ocels de color blau. El ventre és de color gris clar, en ocasions amb taques fosques. Els mascles solen ser més grossos, d’un verd més intens i amb el cap més robust que les femelles.

D’igual manera que altres espècies de rèptils de Menorca, es manté activa tot l’any. S’alimenta fonamentalment d’insectes i altres petits artròpodes, com someretes i aranyes. Entre els seus depredadors hi ha la serp de garriga, el mart i els xorics, a més deis gats.

A Menorca viu al costat del bosc, en zones rocoses de la costa, parets seques o construccions. Encara que en aquestes pedreres la sargantana mora és més abundant, també es poden veure sargantanes italianes moure’s ràpidament pel terra de les pedreres on la vegetació ruderal és més abundant. És una especie protegida, catalogada com a “LC” (preocupació menor). La principal amenaça per a aquesta especie és el creixement de les poblacions de gats assilvestrats.

Col·labora en el Circuit Divulgatiu Digital: