▸ 13. La Sargantana Mora. Lacerta (teira) Perspicillata

És una especie originaria del nord d’Àfrica (Marroc i Argèlia) que va ser introduïda a Menorca en època històrica. Tot i que les poblacions a l’illa van ser descrites per primera vegada al 1929, es desconeix quan va arribar, probablement com a conseqüència del trànsit marítim existent entre Menorca i Alger. Es troba en tota la zona occidental de l’illa, tant a Ciutadella i els seus voltants com cap al nord (Punta Nati) i cap al sud (Cap d’Artrutx). A Menorca apareix sempre en zones de moltes roques i escletxes, parets, murs de pedra i penya-segats amb poca vegetació.

Generalment comparteix habitar amb l’altra especie de lacertids introduïda a l’illa, la Sargantana italiana (Podareis sicula), encara que aquesta darrera ocupa una major varietat d’habitats. La població que es troba a les pedreres de s’Hostal és, probablement, una de les més abundants i en millor estat del món. Per això, entre els anys 2000 i 2004 es va dur a terme un projecte d’investigació com a part d’una tesi doctoral finançada pel Ministerio de Ciencia y Tecnología amb l’objectiu d’aprofundir, per primera vegada, en la biologia d’aquesta especie. Amb aquest objectiu, es van capturar individus en un àrea delimitada. Una cop marcats i amidats es van tornar a amollar en el lloc exacte on s’havien trobat. La captura successiva d’un mateix individu en diferents èpoques ens va aportar informació sobre les seves taxes de creixement, longevitat, dinàmica poblacional, ús de l’espai.

A més, l’estudi es va completar amb l’anàlisi de la dieta (anàlisi d’excrements), reproducció, termoregulació i depredació.

DESCRIPCIÓ

Sargantana de mida petita, molt àgil i molt hàbil per enfilar-se. Els adults tenen una llargada d’entre 4,5 i 5,5 cm. sense comptar la cua. Tenen el tronc i el cap clarament aplanats. Aquesta característica els permet amagar-se en escletxes molt petites, inaccessibles per als depredadors. Les potes són relativament llargues. La seva gran agilitat per enfilar-se i desplaçar-se per superfícies verticals és difícilment superada per altres especies de lacèrtids. Una de les característiques més peculiars d’aquesta especie és que les escates centrals de la parpella inferior són transparents, de manera que és possible veure l’ull quan té la parpella tancada.

En les poblacions menorquines el dors presenta un disseny amb punts de tons clars sobre un fons grisenc, pardo, fosc o, fins i tot, negre. La zona ventral és blanca, grisa clara o amb tonalitats lleugerament verdoses o blavoses. Ventralment té una o cap files d’escates longitudinals.

A simple vista, hi ha poques diferencies entre sexes, encara que el cap sol ser més ample i el cos més robust en els mascles. A més, els mascles tenen en la part inferior de la cuixa porus femorals desenvolupats, mentre que en les femelles gairebé no s’aprecien. Aquests porus excreten feromones i altres substancies que ajuden a la comunicació entre individus.

Foto dorsal i deis porus de mascles i femelles.

BIOLOGIA

Viu al voltant de tres anys i roman activa tot l’any, encara que a l’hivern només se la veu en dies assolellats. Com altres rèptils, obtenen del sol la temperatura adequada per poder realitzar les seves activitats. Durant les èpoques més fredes, la seva activitat es redueix a les hores centrals del dia i passa la major part del temps assolellant-se. En canvi, en les èpoques de més calor, estan més actives al comen ament i al final del dia, i romanen amagades a l’ombra durant les hores de major insolació.

REPRODUCCIÓ

El festeig s’inicia en el mes de març . Durant la còpula el mascle mossega la femella a la cua i al cos i la subjecta fortament mentre copula amb ella. La femella posa entre un i tres ous que col·loca, probablement, en escletxes, en forats o enterrats. Allà es mantenen en unes condicions d’humitat i temperatura adequades per a la incubació, de la qual no es torrnen a ocupar. Realitzen almenys dues postes cada any. Els ous comencen a eclosionar en el mes d’agost. Els juvenils tenen una llargada en néixer d’uns 2’5 cm. ( sense comptar la cua) i pesen menys de mig gram.

DIETA I DEPREDADORS

S’alimenten bàsicament d’aranyes, escarabats, formigues, mosques i altres insectes voladors. A final d’estiu, s’alimenten de les figues que cauen de l’arbre.

Entre els seus depredadores s’hi troben la serp de garriga, la serp blanca, el mart i la mostela, però la major amena a pera aquesta població són els gats.

COM DISTINGIR-LA I CONSERVACIÓ i AMENACES

En el camp es distingeix fàcilment pel disseny puntejat negrós i blanc, molt diferent del disseny verd amb taques irregulars negres propi de la sargantana italiana. A més, la sargantana mora té una parpella transparent i 10 files longitudinals ventrals.

És una especie protegida que està catalogada com a “DD” (dades insuficients). És, per tant, necessari realitzar més estudis per avaluar l’estat real de les seves poblacions. Entre els factores més importants per a la seva conservació es troben el manteniment del seu habitat i el control deis depredadors, principalment dels gats. Com que es tracta d’una especie molt lligada als habitats rupícoles, freqüentment situats a prop d’àrees urbanitzades i, per tant, fàcilment alterables, el manteniment d’aquestes zones és imprescindible pera la seva conservació.

Estudi realitzat per la Universitat de Salamanca. Ana Perera Leg y Valentín Pérez Mellado

Fotografia: Ana Perera

Col·labora en el Circuit Divulgatiu Digital: